ratolins moderns

No sé si recordareu que fa temps vaig parlar d'un sistema de circuits anomenat Arduino.
Doncs avui he trobat una cosa molt graciosa: un guant que serveix de ratolí i teclat fet amb Arduino.

La idea és que, a partir dels 32 sensors que porta el guant, l'usuari és capaç de reproduir totes les tecles d'un teclat convencional posant en contacte diferents combinacions de sensors. Per una altra banda, detecta el moviment d'una manera semblant a un smartphone per poder fer de ratolí.

Vaja, que la idea d'integrar circuits a teixit va més enllà d'una samarreta amb LEDs... hehehehe

entreteniment infinit

Una de les coses que més m’agrada de tenir accés a les tecnologies 2.0 és la infinitat d’entreteniment que proporciona. Amb l’aparició d’internet, hem aconseguit tenir a l’abast una quantitat infinita d’informació i entreteniment (entre moltes d’altres coses, és clar).

En primer lloc, la informació. Potser perquè justament vaig viure la transició, però em fa molta gràcia pensar en com, quan era petita, tenia una enciclopèdia immensa a casa que era la “font del saber” i molts cops et posaven deures d’anar a investigar coses. Però ràpidament va quedar obsoleta, i ens vam acostumar a fer servir internet per buscar qualsevol cosa. Quan estudiava traducció, molt sovint havia de recórrer a internet per documentar-me d’un tema i així poder saber de què parlava un text, i em meravellava pensar que els estudiants que havien passat per allò mateix una dècada enrere havien hagut d’espavilar-se amb el material de la biblioteca.

Un cop, a principis de la carrera, un professor ens va dir que un traductor és una enciclopèdia parlant, ja que ha de saber una mica de tot per poder exercir la seva professió. Això ha canviat dràsticament en els últims anys, i ara podem recórrer a la informació disponible a internet per saber, en poca estona, sobre qualsevol tema imaginable. Fins i tot hem arribat a un extrem contrari: possiblement hem d’invertir més temps en discriminar informació per saber on trobar informació de qualitat que en llegir sobre el tema.

Per una altra banda, l’entreteniment. Amb un ordinador davant, les possibilitats de creació d’entreteniment són infinites. Diguem que, d’alguna manera, l’ordinador és una matèria prima inesgotable. Amb coneixements d’informàtica, podem crear infinites coses, des de jocs de facebook a llibres interactius o agendes intel·ligents. En aquest sentit, m’encanta poder sentir-me útil: m’encanta fer coses manuals sobretot per la sensació de crear. I això és directament aplicable a la informàtica.

De moment, deixo una idea a l'aire: sabíeu que a través de iTunes podeu accedir gratuïtament a les gravacions de cursos sencers de moltes universitats del món? =) Tant sols heu d'entrar a la iTunes store i accedir a la pestanya titulada "iTunes U"... i a explorar!

Desastres naturals 2.0

Les noves tecnologies han canviat la manera que tenim de rebre informació. Aquest cap de setmana hem pogut viure de primera mà com internet ha canviat de manera radical els mètodes que tenim per informar-nos.

El diumenge pel matí, ma mare va anar a comprar el diari i me’l va portar per a què pogués llegir tot el que havia passat al Japó (tema que em toca bastant, amb desenes d’amics actualment visquent al país). Em vaig sorprendre a mi mateixa al descobrir que, tot i ser primera hora del matí, la informació que apareixia en portada estava completament desfasada. I és que, en el temps que havien trigat des que s’havia tancat l’edició fins que havia arribat a les meves mans, la versió digital del diari havia publicat una desena d’articles nous amb molta més informació actualitzada.

Això ens demostra que les noves tecnologies no només estan desplaçant els medis tradicionals per comoditat o per cost (ja que molta gent llegeix el diari per internet per no pagar el euro que val la versió en paper), sinó també perquè volem més informació i més ràpid.

La gran sorpresa en el cas del terratrèmol al Japó és que el medi més eficaç de comunicació han sigut les xarxes socials, com ara Facebook o Twitter. I és que, curiosament, tot i que la xarxa de telefonia de Tokio va deixar de funcionar a causa del terratrèmol, la xarxa d’internet pels mòbils va seguir funcionant. I, sorprenentment, la manera més eficaç de saber si algú estava bé va passar a ser comprovar el seu facebook o twitter, on gairebé segur et podies trobar missatges actualitzats i informació molt més bona que la que apareixia en els medis de comunicació. A més a més, portals com Google van habilitar ràpidament sistemes per posar en contacte a la gent amb les seves famílies.

Per una altra banda, podem parlar fins a cert punt de manipulació de la informació. Durant aquests tres dies, tot i que les televisions japoneses no han parat d’emetre amb serveis informatius sobre la situació del país (que s'emeten per streaming en obert), s’ha descobert que la informació proporcionada pels medis nacionals és molt inferior a la que s’està rebent a nivell internacional. Gràcies a les noves tecnologies, gent que actualment es troba al Japó ha sigut capaç de veure les televisions de tot el món per internet i informar-se del que està passant.

Si fa un any el terratrèmol d’Haití va ser el primer en mobilitzar la gent de tot el món per ajudar a través d’internet, aquest terratrèmol del Japó ha demostrat el poder d’informació de les tecnologies 2.0
Mentrestant, deixo en segon pla de la pantalla i en tot moment visible l’espècie de twitter que ha muntat el diari El País per seguir les notícies minut a minut.

Gabarello

M’encanta trobar projectes informàtics que ajuden als nens, de veritat crec que es veu una faceta molt humana de la professió. En aquest cas, l’altre dia vaig trobar un article a El País que parlava d’un videojoc creat a Zurich per ajudar a nens amb lesions medulars.

I com pot ajudar un videojoc a nens amb problemes mèdics? Doncs resulta que la Universitat de Zurich fa anys va desenvolupar un aparell anomenat Lokomat, que era una màquina per ajudar en la rehabilitació de persones amb problemes a la meitat inferior del cos. De fet, el Lokomat és una màquina situada sobre una cinta de córrer; el pacient introdueix les cames dins l’aparell, situa els peus sobre la cinta i poc a poc la màquina l’ajuda a caminar. Tot i que aquest aparell pot ser molt útil per rehabilitacions d’adults, les sessions a les que s’ha de sotmetre el pacient solen ser llargues, i els nens se’n cansaven molt aviat. És per això que la Universitat de Zurich ha desenvolupat un projecte complementari, anomenat Gabarello.

Gabarello és un videojoc on un curiós astronauta ha de passejar per sobre d’un planeta i recollir objectes. Per tal de controlar l’astronauta, els desenvolupadors han activat el Lokomat com a comandament, i han col·locat la pantalla del joc davant la cinta de córrer. Així, per cada passa que dóna el pacient sobre la cinta l’astronauta també avança una passa. A més a més, l’astronauta canvia de forma i color depenent de l’esforç que fa el pacient. Així, han aconseguit que les sessions de rehabilitació siguin divertides pels nens, i per tant molt més productives.

Personalment, m’encanta Gabarello. No només és molt útil per propòsits mèdics, sinó també és una mostra de que un joc ben fet, ben dissenyat i amb gràfics ben treballats no només pot anar dirigit al gran públic, hi ha persones que dediquen els seus esforços a crear projectes com aquest que mostren una cara molt més humana i social dels videojocs =)