Informàtica + medicina: podem simular sentits?

Des que vaig començar aquest projecte, crec que he descobert més coses sobre la informàtica de les que havia descobert en tota la meva vida. A vegades em pregunto quina devia ser la meva motivació quan vaig decidir que volia estudiar informàtica (fa tants anys que ja no ho recordo), ja que no paro de trobar més i més coses curioses...

Avui han caigut a les meves mans dos vídeos genials. Permeteu-me parlar d’un d’ells, que m’ha sorprès molt. És un reportatge sobre la feina d’un equip a Winsconsin, als Estats Units, en torn a les persones discapacitades.

Durant els anys 70, un neurocientífic anomenat Paul Bach-y-Rita va començar una investigació en torn als sentits humans. Aquest home creia que el cervell era d’un material plàstic, i com a tal, creia que per molt que es perdés un dels sentits, es podia tornar a aprendre. El seu concepte no incloïa, per exemple, fer que un home cec tornés a veure amb els ulls, sinó que pretenia que aprengués a fer servir part dels impulsos que genera un altre sentit per simular la vista. Així, va començar a desenvolupar prototipus de màquines que substituïen la vista pel tacte amb un mecanisme semblant al que fem servir de nens quan ens dibuixem coses a l’esquena els uns als altres i intentem endevinar què és. El problema d’aquests prototips, però, es trobava en el detall, ja que el tacte de l’esquena no és gaire precís. Per això, va inventar un prototip que consisteix en una càmara i un xip amb més de 600 sensors que es pot col·locar sobre la llengua. Com la llengua és molt més sensible al tacte que l’esquena, el pacient pot entendre amb molta més precisió la imatge que se li està mostrant. Curiosament, a primera vista resulta molt complicat pel pacient entendre les imatges que se li envien per impulsos, però a mesura que adquireix experiència, i encara que sembli impossible, el cervell aprèn a interpretar els impulsos, i a la llarga aprèn a veure a través de la llengua.

El vídeo també mostra un altre exemple similar del mateix equip, aquest cas entorn a persones que han perdut el sentit de l’equilibri (el qual admeto que fins avui no sabia que es pogués perdre, però resulta que a causa d’infeccions i malalties és possible que la regió del cervell que regula l’equilibri es vegi danyada). Per aquest cas, l’equip de Winsconsin va modificar l’aparell d’impulsos a través de la llengua per a què, amb l’ajut d’un casc amb sensors d’inclinació com els que porten els mòbils moderns per jugar a jocs, es detectés la inclinació del cap del pacient. Llavors, es transmet a través dels sensors a la llengua un senyal per indicar la direcció en la que hom s’està inclinant, i així el pacient pot corregir la seva postura. El més sorprenent és que no només funciona aquest mecanisme, sinó que, a la llarga, el cervell també aprèn de l’experiència, i poc a poc torna a aprendre el sentit de l’equilibri i el pacient és capaç de deixar de fer servir l’aparell i estabilitzar-se per sí sol.

Tots aquests mecanismes, com us podeu imaginar, fan ús de programes informàtics que analitzen totes les dades que reben, ja sigui a través de càmeres o de sensors d’inclinació, i els tradueixen a impulsos que la llengua pugui interpretar.

I és així com trobem que la informàtica ajuda a les persones, col·laborant en projectes mèdics per millorar la qualitat de vida d’aquelles persones amb problemes de sentits.

Us deixo el reportatge sencer (en anglès) per si us pica la curiositat acabar de conèixer tots els detalls!!! =)