Un centre de processament de dades, també conegut com a laboratori de càlcul, és, segons Wikipedia, “una ubicació on es concentren tots els recursos necessaris pel processament de la informació d’una organització”, és a dir, una gran sala d’ordinadors on es realitza tota la gestió de dades d’una organització com la UPC. Tot i que la FIB té el seu propi Laboratori de Càlcul, fa uns dies vam anar a visitar el Centre de Processament de Dades de la UPC (CPD).
El CPD es va inaugurar l’any 2007. Tot i que normalment és d’accés restringit per raons evidents, s’organitzen visites molt interessants!
La zona del CPD és una superfície de 250 m2, composta d’una gran sala i altres sales més petites que alberguen temes de refrigeració, magatzems, etc. La sala central conté més de 70 racks (armaris) de servidors, on s’allotgen, per exemple, tots els servidors de la UPC o el famós “Jutge” que fem servir a les assignatures de programació. Com us podeu imaginar, aquests servidors no poden parar de funcionar mai, ja que col·lapsaria tot el sistema de la UPC (i altres empreses clients) així que es du a terme una monitorització constant de la sala. La gran majoria de coses es poden controlar a distància, i així s’evita que la gent hagi d’entrar a la sala. De fet, en tres anys que porta en funcionament han aconseguit que el CPD no s’hagi parat ni una sola vegada!
El CPD ofereix “lloguers” de servidors a tercers, i diferencia en dos tipus de contractes: el housing y el hosting. El hosting es produeix quan un client col·loca les seves dades dins un servidor del CPD, i el housing quan porta el seu propi servidor i el CPD li subministra electricitat i xarxa.
El CPD de la UPC és molt nou, i per tant inclou noves tecnologies, com l’ampliació en calent. Aquesta tècnica implica que es poden connectar noves màquines o desconnectar una màquina de les altres per reparacions sense parar el subministrament elèctric de la sala sencera, és a dir, que es pot connectar i desconnectar màquines de la línia directament.
A més a més, en un CPD és molt important el control de la capacitat elèctrica, per a que sigui suficient per tots (en l’actualitat el CPD de la UPC consumeix el mateix que 60 cases particulars!) i de la climatització. Per això, les temperatures de la sala s’han de controlar constantment, i s’inverteix molt en refredar (imagineu quanta calor desprenen tants ordinadors) i controlar la humitat (ja que una humitat alta “mullaria” les màquines i seria molt perjudicial, però una humitat baixa provoca electricitat estàtica i pot ser molt perillosa).
Finalment, val la pena dir que el CPD té un sistema antiincendis innovador a base d’un gas fred, que sense mullar res és capaç d’apagar foc dins la sala en cas de necessitat.
a part de la meva breu aparició, us recomano que l'apunteu als vostres favorits... sempre porta articles molt interessants relacionats amb la recerca que es du a terme a la UPC. De fet, molts dels temes que faig servir tant per aquí al blog com per la web ilovebits surten d'aquesta revista =)
Del CCD en parlaré algun altre dia perquè fan projectes molt interessants, però avui volia parlar del TXT.
Com us podeu imaginar d'una universitat, la UPC renova periòdicament materials, com per exemple ordinadors. Molts cops, els ordinadors que es reemplacen no estan espatllats, sinó que simplement han quedat obsolets per la feina que han de fer o, per comoditats logístiques, quan s'espatlla un cert nombre de terminals d'una aula es canvien tots i així es manté una uniformitat.
Això fa que es deixin de fer servir terminals operatius, i per això la TXT s'encarrega de posar-los en bon ús. Cada semestre, la TXT recull aquests terminals, els prepara (mira si hi ha errors, si falten peces, reinstal·la el software...) i els distribueix a organitzacions que ho necessiten, com per exemple escoles. De fet, la major part fins i tot s'envia a l'estranger, per ajudar institucions d'altres països que no poden permetre's ordinadors nous.
Per tal de fer arribar el seu missatge més lluny, fa poques setmanes es va organitzar la setmana del "Programa Reutilitza", en la que vam participar alumnes d'assignatures d'arquitectura de computadors (en el meu cas Interfícies de Computadors). Vam fer una sessió de dues hores amb la gent de TXT, ajudant a arreglar i preparar ordinadors.
La veritat és que, tot i que pugui semblar des de fora una mica evident, en un any i mig de carrera encara no havíem estripat un ordinador! De tant en tant és divertit agafar un tornavís i remenar les entranyes d'una torre... Per descobrir que ara entens moltes més coses sobre el seu funcionament =D
Molt sovint ens diuen que si Internet ha canviat la manera de fer de la nostra societat, que si ara vivim en una societat 2.0... Però heu pogut veure exemples clars de què volen dir?? És típic parlar de com els nostres pares no tenien Wikipedia i havien de fer treballs amb l’enciclopèdia de paper, però l’altre dia vaig assistir a una conferència sorprenent que, sense dir res de nou, em va fer obrir els ulls a un altre canvi molt important.
Recordo el primer cop que vaig voler anar de viatge amb les amigues, sense pares. Tenia 17 anys i volíem anar de vacances a l’altra punta del món, així que no hi va haver cap altre remei que anar a una agència de viatges i reservar els vols. L’allotjament ens el va arreglar, per sort o per desgràcia, un conegut d’una amiga, i com us podeu imaginar quan vam arribar no tenia gaire a veure amb el que ens havien dit...
Dos anys més tard, vam voler repetir aquell viatge. Els bitllets encara els vam comprar per agència, però aquell any vam innovar amb l’allotjament: vam passar-nos al voltant d’un mes buscant hotels per Internet fins que, finalment, vam trobar un portal de lloguers a curt termini per turistes i vam agafar un pis compartit.
D’això ara ja fa més de 4 anys, i pensant-ho fredament, si ara repetíssim altre cop el viatge no crec ni que ens acostéssim a una agència de viatges, el més segur és que busquéssim per Internet fins a trobar la oferta més barata, i abans de reservar un allotjament buscaríem, o fins i tot reclamaríem, poder-ne veure algunes imatges. I justament aquest era el tema de la conferència a la que vaig assistir: com els clients del món de l’oci i els viatges han canviat a causa d’Internet.
Avui en dia, ja no deixem que algú altre prengui el control del nostre oci: ho volem fer tot nosaltres mateixos. És el cas, per exemple, dels portals d’Internet que venen bitllets d’avió. La gran majoria de nosaltres hem deixat d’anar a agències, i ara busquem per Internet el vol més barat. Això ha implicat un canvi en nosaltres com a consumidors: tenim molta informació a l’abast, i busquem allò que ens va millor i ens costa menys diners, sense tenir en compte l’esforç que ens suposa. Això també ha provocat que ens convertim en clients infidels, ja que per molt que un portal ens hagi ofert un servei molt bo un cop, si en trobem un altre de més barat no dubtarem en oblidar el que havíem fet servir anteriorment. A més a més, ara som més desconfiats: ja no creiem el que ens diu un portal o una agència, busquem les opinions d’altres usuaris. Qui s’hauria imaginat, ara fa deu anys, que tindria la possibilitat de preguntar directament a gent de tot el món com és el servei de l’hotel que està a punt de reservar a l’altra punta del planeta, o l’ambient del barri on es troba?
Sens dubte, les noves generacions som fills de les tecnologies, i de vegades oblidem com era la vida abans de certs canvis que, tot i ser molt grans, han entrat paulatinament a les nostres vides.
La majoria dels alumnes de la FIB estudiem aquí per vocació, i és que, per a molts, la informàtica és més un hobby que una professió.
És així com, en un any, he arribat a conèixer gent que de veritat viu el que fa, i moltes vegades ajuden a despertar la motivació dels altres.
És el cas, per exemple, d’un company que va crear un script (codi) per a que tots els companys que estàvem programant els jugadors per EDA poguéssim recollir estadístiques del nostre jugador (gràcies!!!!).
Ara farà uns tres mesos, vaig entrar a treballar dins el laboratori de càlcul de la meva facultat com a becària, i aquí he tingut la oportunitat de conèixer altres alumnes amb molta vocació. Per exemple, em van explicar que un dels meus companys, que de fet estudia segon curs com jo, el van reclutar l’any passat per un fet curiós. El laboratori, que s’encarrega entre d’altres coses de la intranet que fem servir alumnes i professors, va demanar consell als alumnes a través del fòrum de la facultat per poder millorar el servei. Hi va haver un alumne que, no només va aportar feedback, sinó que, a més a més, va aportar un disseny propi de com podria ser la imatge i la distribució de la web millorada.
Similarment, l’altre dia vam rebre un correu d’un alumne que, d’entrada, es queixava del format de la intranet en dispositius mòbils, però llavors anava més enllà i va proporcionar el codi necessari per implementar una versió còmoda per aquest dispositius, juntament amb una explicació de com integrar-la al disseny actual.
I és que els alumnes de la FIB no només ens queixem, resulta que busquem les solucions nosaltres mateixos!!! Amb alumnes així, la facultat pot millorar cada dia =) Gràcies!!!
Des que vaig començar a participar en el projecte Girls4bits de la FIB, em va semblar bona idea intentar unir les noies de la facultat, per allò de "fer pinya". I és així com, ja no recordo ben bé com, va sortir la idea de fer una excursió de noies =D
I bé... digali excursió, digali girar la cantonada... perquè avui hem anat a visitar el BSC, Barcelona Supercomputing Center, el centre de recerca on es troba el supercomputador Marenostrum... situat a dos minuts a peu del campus =P
El Marenostrum és un supercomputador que, en el moment de la seva creació, al 2004, es va situar com el 4t més potent del món. Encara que no hagi arribat a ser el número 1, pot ser que sigui el més curiós, ja que es troba dins una capella.
Avui he anat a fer la visita guiada a les instal·lacions del BSC acompanyada per unes quantes FIBers, i ens han explicat com l'edifici, que als anys 70 era una capella, es va acabar convertint en propietat de la UPC i, a la llarga, la seu del supercomputador.
La veritat és que és molt curiós seure al cor de la capella i veure com tota la sala davant teu és un ordinador dins una cabina transparent... (per raons de refrigeració i protecció)
Ens ho hem passat molt bé, espero poder fer més excursions com aquesta, i si encara no heu anat mai a visitar el BSC, us ho recomano fortament!!! Si sou alumnes de la FIB, estigueu alerta a anuncis per la web, que solen sortir un cop a l'any o així, oferint visites, i sinó en altres ocasions, com durant la recent OpenHouse, es pot visitar =)
Dins els temes que fins ara he relacionat amb la informàtica, en faltava un de molt important: la natura (i les ciències naturals, si voleu). Per sort, una assistent a les jornades RedIRIS de la setmana passada m’ha enviat l’enllaç a una xerrada molt interessant que justament parla sobre la informàtica, les telecomunicacions i la natura =)
La xerrada, que corre a càrrec d’un biòleg, mostra en gran detall l’ús que es fa de la informàtica i les telecomunicacions a la reserva natural de Doñana, a prop de Huelva.
Aquesta reserva natural conté un parc científic que es dedica a observar i estudiar l’entorn, ja sigui la flora i la fauna, les estrelles, l’aire... És curiós com han aplicat les noves tecnologies al parc, per facilitar la feina dels investigadors. Per començar, han habilitat xarxa inalàmbrica a més de 35.000 hectàrees. Això permet que els treballadors recullin dades de les seves observacions i les enviïn a la base de dades central en temps real. A més a més, permet localitzar gent dins el parc per GPS, o fins i tot vehicles.
A més a més, fa molts anys que es dediquen a marcar amb braçalets aus. En el moment en què un observador, ja sigui aquí o a Finlàndia, identifica una au pel seu braçalet, s’incorpora a la base de dades i es pot seguir les migracions i evolucions de diferents espècies.
Per animals més grans, fan servir collarets amb GPS, cosa que els permet seguir el seu rastre un cop els deixen lliures. En aquest context parlen d’un exemple molt divertit en referència a un linx que van deixar anar ara fa un any. L’animal no només va sortir de la reserva, sinó que va acabar apropant-se a un polígon industrial i la seva excursió va arribar fins a Portugal. Així, es pot fer un seguiment molt acurat dels animals, i estudiar el seu comportament amb una precisió que fins ara era inimaginable.
Si us interessa el tema i teniu una estona lliure, de veritat us recomano veure la conferència en sí, perquè veureu un munt d’aplicacions i exemples més que resulten molt interessants =)
http://rmedia.rediris.es/1/watch/56.aspx
Si hi ha un tema candent entre els alumnes de la FIB aquests dies és el "joc" d'EDA.
Explico: EDA (Estructures de dades i algorismes) és una assignatura de segon curs, de la branca de programació. Dins l'avaluació de l'assignatura, i suposo que per fer-la més interactiva amb els alumnes i sentim que posem en pràctica el que s'explica, fa uns anys que s'inclou el "joc". Cada any es crea un petit joc de tauler, i tots els alumnes programen un jugador i competeixen entre ells per guanyar punts extres.
La setmana passada per fi va sortir l'enunciat, i des de llavors sembla que allà on vagi tothom parli del mateix... fins i tot gent que no he vist mai i semblen d'altres cursos!!!
Aquest any, el joc està basat en Apocalypse Now:
i bàsicament consisteix en un tauler de 80 x 80 caselles, on 4 jugadors lluiten els uns contra els altres. Cada jugador comença a una cantonada del tauler, i s'ha de programar les accions que es volen fer per avançat, és a dir, crear una mena d'intel·ligència artificial molt bàsica que ajudi als soldats i helicòpters que hi ha sobre el tauler a moure's de manera intel·ligent i guanyar la partida. Us he fet una captura de pantalla d'una partida per a que s'entengui:
fins aquí pot semblar fàcil, però aquestes precioses línies negres que apareixen al taulell representen "muntanyes", i esquivar-les sembla impossible!!! (les parts blaves són rius, que també s'han d'esquivar, i les verdes són gespa i bosc, per on es pot avançar). admeto que de moment no he tingut gaire temps per programar el meu jugador i, com a tal, fa coses estúpides... però he d'aconseguir millorar-lo, perquè si no...
com podeu veure, els meus soldadets liles s'apilonen quan no poden avançar fent una gran massa de soldats inútils xD
per ara el meu objectiu és aconseguir guanyar un jugador programat pels professors que, tot i que li diuen el "tonto", hem proposat que canviin el nom ja que fa una setmana que tots els alumnes tenim les mans a la massa i... encara ningú ha aconseguit guanyar les 4 partides contra 3 tontos que es requereixen per aprovar aquesta part de l'assignatura!!!!
per sort anem comentant estratègies amb els amics, i sembla que començo a veure camins més possibles per guanyar... desitgeu-me sort!
Si hi ha un tema candent aquestes últimes setmanes, és sens dubte la Sagrada Família. Deixant de banda les meves creences religioses, he de dir que la Sagrada Família és una de les meves construccions preferides.
La Sagrada Família és, simplement, un edifici que em fascina. L’autobús que va de casa meva al centre hi passa per davant, i des de petita m’encantava seure vora la finestra per veure-la passar. Vista des de peu de carrer, resulta majestuosa i, tot i que admeto que fins fa poc més d’un any no hi havia entrat (bé, de fet sí que hi havia entrat una vegada, però fa tants anys que ni tant sols en tenia memòria), he de dir que per dins és encara més fascinant que vista des de fora.
La meva germana és una futura arquitecte, i com a tal des de ben petites sempre dèiem que algun dia treballaríem juntes, ella com a arquitecte i jo com a... vaja, deixem-ho en “el que sigui”, ja que en aquelles èpoques encara no tenia gaire clar què acabaria estudiant. I qui havia de dir que la informàtica i l’arquitectura es puguin compenetrar fàcilment?
Recordo quan ma germana va començar la carrera, que feia dibuixos i plànols a mà. Ara que està acabant, als alumnes de cursos inferiors els sembla una idea abominable, i no són conscients de la gran sort que tenen que en els últims anys s’hagi estès la informàtica en el seu àmbit. I és que avui en dia ja hi ha molt pocs arquitectes que treballin amb plànols sobre paper, la majoria fa servir programes informàtics que els ajuden no només a fer simulacions en tres dimensions, sinó també a calcular estructures i a fer petites modificacions sense haver de començar el dibuix de nou.
Tornant al tema de la Sagrada Família, he descobert que resulta que fa dues dècades que la feina al temple es fa amb ajut de la informàtica. Actualment, es fan servir programes paramètrics, és a dir, que simulen les formes a partir de paràmetres matemàtics modificables.
La veritat és que Gaudí, en el disseny de la Sagrada Família, va fer servir grans eines matemàtiques per calcular les seves formes. Malauradament, la gran majoria dels seus dibuixos i plànols es van cremar durant la guerra civil, i resulta molt complicat pels arquitectes deduir què havia planejat exactament Gaudí per cada columna, arc i raconet del temple. L’evolució de les obres de la Sagrada Família va canviar dràsticament amb la implementació dels programes informàtics, ja que ara resulta molt més senzill pels arquitectes reproduir els dibuixos que es conserven del projecte i mantenir l’equilibri i les proporcions de cada detall de la construcció.
Us deixo un document (curtet, de 3 pagines!!!) que he trobat a la pròpia pàgina de la Sagrada Família que mostra varis exemples en què els programes informàtics han ajudat en el disseny d’algunes peces.
I en aquest vídeo de TV3 podeu veure (cap al final) una reproducció en 3D feta per ordinador que mostra l’estat actual de la Sagrada Família i les fases que queden per a que es completi =)
Des que vaig començar aquest projecte, crec que he descobert més coses sobre la informàtica de les que havia descobert en tota la meva vida. A vegades em pregunto quina devia ser la meva motivació quan vaig decidir que volia estudiar informàtica (fa tants anys que ja no ho recordo), ja que no paro de trobar més i més coses curioses...
Avui han caigut a les meves mans dos vídeos genials. Permeteu-me parlar d’un d’ells, que m’ha sorprès molt. És un reportatge sobre la feina d’un equip a Winsconsin, als Estats Units, en torn a les persones discapacitades.
Durant els anys 70, un neurocientífic anomenat Paul Bach-y-Rita va començar una investigació en torn als sentits humans. Aquest home creia que el cervell era d’un material plàstic, i com a tal, creia que per molt que es perdés un dels sentits, es podia tornar a aprendre. El seu concepte no incloïa, per exemple, fer que un home cec tornés a veure amb els ulls, sinó que pretenia que aprengués a fer servir part dels impulsos que genera un altre sentit per simular la vista. Així, va començar a desenvolupar prototipus de màquines que substituïen la vista pel tacte amb un mecanisme semblant al que fem servir de nens quan ens dibuixem coses a l’esquena els uns als altres i intentem endevinar què és. El problema d’aquests prototips, però, es trobava en el detall, ja que el tacte de l’esquena no és gaire precís. Per això, va inventar un prototip que consisteix en una càmara i un xip amb més de 600 sensors que es pot col·locar sobre la llengua. Com la llengua és molt més sensible al tacte que l’esquena, el pacient pot entendre amb molta més precisió la imatge que se li està mostrant. Curiosament, a primera vista resulta molt complicat pel pacient entendre les imatges que se li envien per impulsos, però a mesura que adquireix experiència, i encara que sembli impossible, el cervell aprèn a interpretar els impulsos, i a la llarga aprèn a veure a través de la llengua.
El vídeo també mostra un altre exemple similar del mateix equip, aquest cas entorn a persones que han perdut el sentit de l’equilibri (el qual admeto que fins avui no sabia que es pogués perdre, però resulta que a causa d’infeccions i malalties és possible que la regió del cervell que regula l’equilibri es vegi danyada). Per aquest cas, l’equip de Winsconsin va modificar l’aparell d’impulsos a través de la llengua per a què, amb l’ajut d’un casc amb sensors d’inclinació com els que porten els mòbils moderns per jugar a jocs, es detectés la inclinació del cap del pacient. Llavors, es transmet a través dels sensors a la llengua un senyal per indicar la direcció en la que hom s’està inclinant, i així el pacient pot corregir la seva postura. El més sorprenent és que no només funciona aquest mecanisme, sinó que, a la llarga, el cervell també aprèn de l’experiència, i poc a poc torna a aprendre el sentit de l’equilibri i el pacient és capaç de deixar de fer servir l’aparell i estabilitzar-se per sí sol.
Tots aquests mecanismes, com us podeu imaginar, fan ús de programes informàtics que analitzen totes les dades que reben, ja sigui a través de càmeres o de sensors d’inclinació, i els tradueixen a impulsos que la llengua pugui interpretar.
I és així com trobem que la informàtica ajuda a les persones, col·laborant en projectes mèdics per millorar la qualitat de vida d’aquelles persones amb problemes de sentits.
Us deixo el reportatge sencer (en anglès) per si us pica la curiositat acabar de conèixer tots els detalls!!! =)
Molts cops m'he preguntat quin seria el meu model a seguir. Quan estudiava traducció, tenia molts models femenins que marcaven un camí a seguir: Mercè Rodoreda, Carme Serrallonga... però en el camp de la informàtica sembla no haver-n'hi tantes, o si més no pot ser que no siguin tant conegudes.
Fa uns dies vaig trobar un article sobre Marissa Mayer. A molts, aquest nom no els sonarà de res, però si us dic que és vicepresidenta de Google i la dona darrera Gmail, iGoogle i el recent Google Instant potser ja us en podeu començar a fer una idea. =)
Des de l'any 2008, a més a més, la revista Forbes ha inclòs a Marissa Mayer en el seu rànquing anual de dones més poderoses del món, i és que les dones pot ser que no siguem tant famoses com alguns homes, però podem fer coses molt grans.
Comencem pel principi:
Marissa Mayer va estudiar Enginyeria Informàtica com a segona carrera, després d'una anomenada Sistemes Simbòlics, i es va especialitzar en Inteligència Artificial. Quan va acabar el màster que estava fent, va arribar a tenir 12 ofertes de feina, però un dia va rebre un correu electrònic que li oferia treballar a "Google", i va recordar haver sentit a parlar dels dos nois que ho portaven, que igual que ella havíen treballat en software de recomanacions. Llavors, va decidir donar una oportunitat a aquells nois, i anar a una entrevista a la oficina de Google, que en aquells temps era una petita oficina a Palo Alto, amb 7 treballadors i una taula de ping-pong com a taula de reunions. Finalment, va decidir arriscar-se i agafar la feina en aquella petita empresa, i una parell d'anys més tard va començar a créixer per convertir-se en el portal que coneixem avui en dia.
Com gairebé totes les grans empreses d'informàtica, Google té la seva seu a Sylicon Valley, i la Marissa Mayer comparteix territori amb el que possiblement és el més gran col·lectiu d'informàtics del món. Tot i que els seus companys insisteixen en seguir el model de texans, samarreta blanca i bambes, la Marissa defèn la feminitat, i demostra que per ser enginyera informàtica no ha de caure en aquests estereotips, ja que vesteix roba de dissenyador i és aficionada a la pastisseria
Actualment, Marissa Mayer és la cap de serveis locals i de posicionament de Google i membre del comitè executiu de Google, i no descarta en el futur començar una empresa pròpia.
Qui sap, potser una bona manera de començar a seguir els passos d'aquesta poderosa dona informàtica pot ser presentar-se a les beques Google per a dones que destaquen en el camp de la tecnologia.... =)
Fa anys, m'encantava jugar als Sims. Tot i que no ho conegués per aquest nom, resulta que feia servir realitat virtual.
A nivell de videojocs, puc citar uns quants exemples de realitat virtual: els sims, second life, els jocs de guerres, els de cotxes... és a dir, qualsevol que simuli el món real. Però admeto que mai m'havia plantejat fins on pot arribar aquest camp.
Fa anys que relaciono la simulació amb l'aviació, potser per què algú me'n va donar un exemple algun cop... qui sap. I és veritat, els pilots fan servir programes de simulació per aprendre a pilotar grans avions, i és que... imagina't que haguessin de començar de zero amb un avió de veritat! Avui en dia, a més a més, aquestes simulacions s'han portat al camp dels videojocs, i hi ha diversos jocs de simulació d'avions al mercat que es basen en simulacions professionals.
Avui en dia la indústria dels videojocs és una de les més grans del món (fins al punt que diuen que factura més que la cinematogràfica i la musical juntes), així que no és d'estranyar que s'hagi girat la truita, i ara siguin els videojocs els que s'empren a nivell professional. Un clar exemple és el món de les motos, ja que em van explicar que els pilots fan servir els jocs comercials de simulació de carreres per practicar i aprendre els traçats dels circuits de veritat!
Tot i així, pot semblar que la realitat virtual només ajuda a certes professions molt limitades, i resulta que no és cert. Llegint aquest article, he descobert que hi ha moltíssimes més aplicacions que no m'imaginava... Us parlo de les que més m'han interessat =)
· Arquitectura
Qui més que no, ha jugat alguna vegada amb jocs com els sims, que permeten crear una casa a partir de quatre parets. A nivell d'arquitectura professional, és molt útil poder fer servir la realitat virtual, ja que a partir d'uns plànols dibuixats es pot veure un prototip del projecte acabat, com si fos una maqueta, sense haver de fer gaire feina. A més a més, quan demanem, per exemple, una proposta de projecte per una reforma, esperem veure una representació del projecte acabat, que molts cops es porta a terme amb programes de 3D. Una empresa americana ha portat aquesta idea més enllà, i ha creat un entorn de realitat virtual per a què els seus clients puguin passejar per representacions de les cases que es troben en venda i puguin veure com són sense haver-hi d'anar físicament. Us deixo un vídeo promocional:
· Salut i formació
En el camp de la medicina, s'estan desenvolupant vàries eines d'aprenentatge. Així, els metges i infermers poden practicar casos de diagnòstic i cures sobre pacients virtuals, que recreen la realitat sense posar en perill la vida de ningú.
Qui no ha somniat, de petit, en aprendre jugant? Sempre he pensat que seria molt més fàcil i amè aprendre, per exemple, història a través d'un videojoc... Doncs resulta que ja s'ha començat a fer! Els alumnes d'una universitat americana que estudien odontologia (vaja, que volen ser dentistes) han començat a fer servir un joc que simula, per exemple, el procediment per fer un implant d'una manera molt realista. Us deixo l'enllaç a un vídeo que mostra totes aquestes aplicacions =)
· Emergències
Similar a l'anterior exemple, podem trobar simulacions de situacions d'emergència. Aquests simuladors es fan servir per entrenar personal sanitari a l'hora de rebre una emergència, o fins i tot personal de seguretat i bombers per situacions de catàstrofes, ja sigui naturals o creades per humans, com actes de terrorisme. Aquests programes, juntament amb els que he mencionat anteriorment, s'anomenen "serious games", és a dir, jocs seriosos, i podeu trobat en aquesta web l'exemple d'una empresa que es dedica a la seva creació.
· Cures infantils
Finalment, l'exemple que més m'ha cridat l'atenció és un que gairebé passa per alt a l'article: les cures a cremades infantils. Com us podeu imaginar, si no ho heu patit alguna vegada, les cures que s'han de realitzar a cremades greus són molt doloroses. Diversos estudis han demostrar que el dolor té una gran component psicològica, i per això als estats units s'ha començat a fer servir un mètode innovador amb els nens: els proporcionen un casc de realitat virtual amb un joc senzill durant les cures per a que així es distreguin i decreixi el dolor. Crec que aquest és l'exemple més bonic de tots, ja que a partir de realitat virtual i un petit videojoc s'ha aconseguit millorar d'una manera molt notable la vida de nens amb greus problemes =) Un deixo un vídeo (recomano que salteu la primera meitat, a partir de llavors surt el joc =) )
Qui sap, potser el camp de la realitat virtual podria ser una bona sortida per la carrera!!! De moment no ho descarto en absolut...
l'altre dia us parlava de plaques amb xips, i de com aprenem a controlar els xips per a que encenguin LEDs o facin aparèixer missatges en una pantalleta.
tot i així, l'ús pràctic immediat pot ser una mica escàs, però crec que he trobat una aplicació innovadora que posa en molt bon ús aquests coneixements: la roba electrònica.
la veritat és que aquest és un camp que desconeixia per complert fins fa poc, quan em van parlar del Lilypad Arduino. Aquest és un xip preparat per poder-lo cosir a roba, i funciona amb fil conductor en lloc de cables corrents. Així, he trobat molta gent per internet que es dedica a cosir microxips i LEDs a una peça de roba, conectar-los amb fil conductor (que es pot cosir com fil normal) i programar-los per fer coses molt xules!
el primer exemple que vaig trobar és de la pàgina de la creadora del xip, i fan servir dues fileres de LEDs cosits a una dessuadora per fer d'intermitents d'un ciclista:
la noia té un botó amagat a cada puny de la dessuadora, amb el qual pot activar els LEDs d'aquell costat!! a part dels LEDs, també s'hi ha de cosir, com és evident, el microxip:
hi ha gent que fa servir aquest xip per molts projectes, com aquest d'una bossa amb LEDs...
i llavors si busquem projectes d'un pressupost una mica més alt, he trobat que alguns dissenyadors de roba han començat a utilitzar aquests mecanismes en els seus dissenys:
m'encanten!!!
fins i tot he trobat roba integrada amb aparells, com la dessuadora amb auriculars:
quan sentiu el terme "interfícies de computadors" què... millor, us imagineu alguna cosa? sembla un d'aquests noms complexos que confonen a l'alumne... però diguem que en paraules més comuns ho podríem designar com "connectar un xip a altres coses per a que interactuïn" =)
i bàsicament això és el que, de moment, estem aprenent a Interfícies de Computadors. aquest any la FIB ha decidit que amb el nou grau hem de treballar amb processadors que de veritat estiguin al mercat, en lloc dels que es feien servir de propòsit didàctic, així que ens han armat amb unes plaques que tot just aprenem a fer servir.... (i per fer servir, de moment vull dir polsar un botonet i que s'encengui un LED!!!!)
ara per ara, la nostra màxima aspiració ha sigut aprendre a fer servir la pantalleta LCD =D
és una pantalleta d'aquelles com les que portaven els mòbils antics, que tenen dues files amb 16 caràcters cadascuna... així que he estat fent unes proves =D (he sentit a dir que es pot programar per fer dibuixets, però encara no he arribat a aquest nivell... =P)
què us sembla??? (a partir d'ara si de veritat us vull ensenyar coses més val que em posi la càmera a la bossa... que això d'emprenyar a professors per a què em deixin entrar al laboratori a fer quatre fotos és un mal vici =P)
i la veritat és que fer aparèixer un missatge ben simple en una pantalleta és més difícil del que sembla!!!
ara per ara fem programets ben senzills... la dificultat rau en trobar com es diu cada poteta del xip i on està connectada... per poder-la programar bé =)
de fet, a classe solem portar el programa fet (o ho intentem... hehehe) i llavors fem servir un parell de programes per traduir el que hem fet a un llenguatge que el xip entengui i ho posem dins la placa amb un USB... hauríeu de veure la cara d'il·lusió que se'ns posa quan ho aconseguim!!!! tocar cosetes sempre és més divertit que estudiar teoria... i de moment tocant botons i fent que s'encenguin LEDs i pantalles LCD passem una bona estona ^^
Des de petita he tingut ordinadors al meu voltant, i una de les meves més grans aficions era la robòtica. M'encantaven les joguines mecàniques, i muntar i desmuntar coses. Així que va arribar un punt, quan tenia 12 anys, que els meus pares per nadal em van regalar un kit de Lego Mindstorms.
En aquell moment, era la última joguina de la marca Lego, i consistia en una petaca central que tenia una pantalleta i quatre botons i es podia acoblar a peces de Lego i a un conjunt de sensorsi motors per crear petits robots. No era molt sofisticat, però als meus ulls era una joguina inesgotable. Els robots que es podien fer tenien un aspecte semblant a aquest:
i llavors amb un programa per ordinador molt senzill podies programar les accions que volies que realitzés, enllaçant una sèrie de blocs d'accions.
Més endavant, els meus pares em van comprar kits una mica més sofisticats, com el de la Guerra de les Galàxies!!!:
la veritat és que era molt divertit de muntar, semblant a seguir unes instruccions per muntar un moble d'IKEA... hehehe però la programació era molt molt bàsica (no arribaves a veure cap tipus de llenguatge) i a la llarga es van acabar quedant al fons de l'armari.
I us podeu imaginar la meva cara de sorpresa quan em van dir que la FIB ha comprat uns quants kits de mindstorms per les assignatures de robòtica!!!
he estat investigant una mica i resulta que després dels kits que tinc jo (que són de l'any 1999.... no ens enganyem, han quedat molt vellets...) han sortit dues versions noves!
i resulta que, a part de ser molt més de "disseny", la última versió permet utilitzar un munt de sensors més, i a més a més permet programar en llenguatges de programació com C o Java. Vaja, que no hi ha color entre el que jo tenia com a joguina i els kits que existeixen ara!!!
i com encara em queden uns quants semestres fins que pugui arribar a les assignatures que els fan servir, ara per ara em sembla que em tocarà treure la pols a les caixes de l'altell... encara funcionarà?
Dia de pont... què més es pot dir?
Els FIBers no descansem... així que avui hem vingut a classe (tot i que no em puc queixar gaire... 2 hores són més que suportables!!!)
S'ha de dir que, des que hem entrat al nou grau, tenim tantíssim per fer que no ens podem permetre el luxe de perdre hores! Per sort les classes són molt interessants...sino crec que ja hauriem dessistit tots per sobrecàrrega de feina
Potser perquè he passat per una altra carrera completament diferent on els alumnes simplement van a classe a prendre apunts, però encara em sorprèn veure la implicació dels alumnes a classe. I així és com hauria de ser! Es nota que hi ha molts alumnes a la FIB amb vocació, i l'ambient que crea aquest fet és molt agradable... A poques carreres et trobaràs, com avui, que els alumnes d'una classe de sistemes operatius comencin a discutir amb el professor sobre l'ús que fan les grans empreses dels recursos informàtics... i busquin l'aplicació real de la teoria que s'està explicant per mutu propi.
L'ambient de cooperació fa que totes les classes, per molt teòriques que siguin, acabin sent molt interessants, tant pel que explica el professor com pel que aprens dels companys, i surtis de classe amb ganes de preparar la pràctica d'aquesta setmana per posar en ús tot el que t'han explicat!
De moment, les assignatures del grau s'han plantejat de manera que cada setmana tenim una classe teòrica i una classe pràctica. Al principi xoca una mica, però admeto que és molt fàcil assimilar la teoria quan et donen la opotunitat, semana rere semana, d'aplicar allò que has après en un ús pràctic. L'aspecte negatiu és que, amb una setmana entre classe i classe de teoria, com no repassis bastant acabes oblidant de què anava el tema... Per sort, els d'informàtica des del primer dia de primer fiquem les mans a la massa, i vulguis que no això ajuda a motivar els alumnes =)
Així que, per ara, vaig a mirar si em preparo les pràctiques d'aquesta setmana!
Benvingut/Benvinguda al blog Girls4bits!!
Em dic Clara, tinc 23 anys i sóc estudiant de segon del grau en enginyeria informàtica a la facultat d'informàtica de Barcelona.Sent una noia dins una enginyeria, tinc una manera de veure les coses un tant diferent a la dels meus companys, i m'encantaria ensenyar com de curiós i fascinant és el món de la informàtica a través dels meus ulls.
Espero poder oferir als lectors que passin per aquí una finestra a un món molt diferent del que la gent espera, on cada dia és una gran aventura per superar reptes i aprendre una professió amb tantes facetes diferents com la teva imaginació et permeti pensar.
La zona del CPD és una superfície de 250 m2, composta d’una gran sala i altres sales més petites que alberguen temes de refrigeració, magatzems, etc. La sala central conté més de 70 racks (armaris) de servidors, on s’allotgen, per exemple, tots els servidors de la UPC o el famós “Jutge” que fem servir a les assignatures de programació. Com us podeu imaginar, aquests servidors no poden parar de funcionar mai, ja que col·lapsaria tot el sistema de la UPC (i altres empreses clients) així que es du a terme una monitorització constant de la sala. La gran majoria de coses es poden controlar a distància, i així s’evita que la gent hagi d’entrar a la sala. De fet, en tres anys que porta en funcionament han aconseguit que el CPD no s’hagi parat ni una sola vegada!
El CPD de la UPC és molt nou, i per tant inclou noves tecnologies, com l’ampliació en calent. Aquesta tècnica implica que es poden connectar noves màquines o desconnectar una màquina de les altres per reparacions sense parar el subministrament elèctric de la sala sencera, és a dir, que es pot connectar i desconnectar màquines de la línia directament.
Per això, les temperatures de la sala s’han de controlar constantment, i s’inverteix molt en refredar (imagineu quanta calor desprenen tants ordinadors) i controlar la humitat (ja que una humitat alta “mullaria” les màquines i seria molt perjudicial, però una humitat baixa provoca electricitat estàtica i pot ser molt perillosa).
