Escollir carrera

Ahir vaig sentir per les notícies que han sortit les notes de la selectivitat. Quins records... Ara ja fa anys que ho vaig passar (sóc de la promoció del 2005!!) i recordo aquells moments difícils...

Des dels principis de secundària, vaig tenir dues grans aficions: la informàtica i el japonès. La informàtica em venia de petita, ja que mon pare s’hi dedica i he trastejat amb ordinadors des que tinc memòria... De fet recordo que sempre m’havia sentit molt atreta per la robòtica, i deia que em dedicaria a la domòtica. Però durant els primers anys d’ESO vaig començar a estudiar japonès, i vaig descobrir que m’apassionava. Així que ja vaig arribar molt dubtosa a l’elecció de batxillerat, ja que em plantejava seguir dos camins completament dispars. Tot i així, vaig decidir estudiar el batxillerat tecnològic, que no em tancava cap porta i em permetia aplaçar la decisió fins dos anys més tard =P

I evidentment vaig arribar a la època de la selectivitat amb el dilema de sempre... En aquells moments la meva afició al japonès s’havia materialitzat en la forma de traducció i interpretació (que en aquelles èpoques era la única carrera que incloïa japonès). Era el moment de prendre una decisió, i finalment vaig decidir que m’estimava més les llengües que la informàtica i em vaig matricular a Traducció i Interpretació de l’anglès amb tercera llengua japonès.

En aquell moment em va semblar la decisió més encertada, i la veritat és que els 5 anys (4 de carrera més un any entremig d’intercanvi al Japó) em van aportar molt personalment. Tot i així, vaig veure que arribava al final d’una carrera amb la sensació de no haver après gaire cosa i no em veia fent de traductora la resta de la meva vida. Així que vaig decidir compaginar el meu últim any de traducció amb un nou repte, i em vaig prematricular d’informàtica a la FIB. No tenia molt clar com me’n sortiria, però m’ho vaig agafar amb moltes ganes... i sembla que va ser un encert =)

Amb tot això, el que vull dir és que decidir als 18 anys què és el que més t’agrada i vols fer a llarg termini és molt difícil. Però l’experiència m’ha ensenyat que de tot s’aprèn, i ara penso que segurament si hagués entrat a la FIB amb 18 anys no hauria aconseguit els resultats que estic obtenint ara.